Èric Rossell presenta en directe Negre sobre blanc.

La presentació en directe de Negre sobre blanc, el disc de debut d’Èric Rossell editat per SEMM Records, va convertir la petita sala de Cal Paleta d’Escaldes-Engordany en un espai de proximitat i escolta atenta. Els dos passis programats van exhaurir pràcticament l’aforament, reunint al voltant d’un centenar de persones entre les dues sessions, una resposta que confirma l’interès que ha despertat aquest projecte tan personal.

L’escenografia era tan senzilla com efectiva. Una il·luminació curosament treballada delimitava l’espai del recital i contribuïa a crear una atmosfera íntima, gairebé domèstica. Al centre, un piano vertical despullat de les seves tapes deixava les cordes i la mecànica completament exposades. La decisió no era només estètica: eliminava qualsevol barrera visual entre el músic i l’instrument, i permetia al públic observar de prop el moviment dels martells i sentir la vibració física del so.

Rossell va interpretar íntegrament les nou peces de Negre sobre blanc, però el concert va anar més enllà de la simple reproducció del disc. Diversos interludis van actuar com a introducció a les composicions, convertint el repertori en una experiència contínua més que no pas en una successió de peces independents.

La música de Rossell se situa en un territori de gran contenció expressiva. Lluny del virtuosisme exhibicionista, les seves peces busquen la força en l’economia de recursos, en la repetició subtil de motius i en la capacitat de deixar respirar les notes. Hi ha una clara voluntat de suggerir més que no pas d’imposar, de crear imatges i emocions a través de petits gestos musicals. En directe, aquesta aposta guanya profunditat gràcies a la proximitat física amb l’instrument i a la percepció dels detalls gairebé hipnòtics dels mecànismes del piano.

La vetllada va incloure també una composició inèdita que va servir de tancament. Més que un simple afegitó, el nou tema va deixar la sensació que Negre sobre blanc no és una obra tancada, sinó el punt de partida d’un camí creatiu que encara té recorregut.

El resultat va ser un concert honest, coherent i elegant, en què tots els elements —l’espai, la llum, l’instrument i el repertori— treballaven en la mateixa direcció. Una proposta que va saber trobar en la senzillesa la seva principal virtut i que va demostrar que, de vegades, la intensitat no necessita res més que un piano, silenci i una sala disposada a escoltar.